L’Aikido (“via de la unificació de l’energia”) és un art marcial japonès modern desenvolupat a partir de diverses escoles tradicionals que busca neutralitzar l’enemic sense necessitat de danyar-lo, humiliar-lo o destruir-lo.

El treball tècnic de l’aikido està fonamentat per la influència i evolució de tècniques procedents del Jujutsu tradicional japonès, escoles que usaven tècniques de cos a cos amb i sense armes. Dins d’aquestes tècniques podem trobar luxacions, immobilitzacions i projeccions. D’altra banda, també treballs amb arma i contra arma.

Per entendre l’aikido ens hem de centrar més en la seva filosofia que en el seu treball físic. Morihei Ueshiba (fundador de l’estil) predicava que el veritable esperit de les arts marcials no consisteix a centrar-se a derrotar al teu adversari, sinó en la recerca de la perfecció física, mental i espiritual del practicant; es referia al seu Aikido com “art de pau” o com “camí d’harmonia universal”. Aquestes paraules i filosofia van donar forma a les seves tècniques i posteriorment a l’art, que buscava poder solucionar qualsevol tipus de conflicte sense necessitat d’haver de recórrer a la violència o al càstig.

En l’àmbit pedagògic, l’aikido és un art on el sexe, condició o edat de l’alumne no són un factor condicionant per al desenvolupament i aprenentatge d’aquest. Les tècniques estan dissenyades per ser executades de forma contundent, tot i així, totes elles han de ser desenvolupades de manera que no danyem al nostre oponent. Amb la pràctica, aquesta característica desperta en l’alumne un sentiment d’empatia, el que ajuda a entaular una harmonia en els moviments i en la manera de pensar en relació a la confrontació.

Es diu que les arts marcials originades en èpoques de guerra, són sistemes molt bàsics, primitius i expeditius; en canvi, els arts sorgits en èpoques de pau, solen ser sistemes molt més sofisticats i polits. Això al costat de la caràcter espiritual del creador de l’aikido, ens donen els elements claus per poder entendre aquest art.

Ens situem en 1883, any en què el nostre protagonista arriba al món. Fill d’una família benestant. Morihei era un nen feble que no destacava per la seva condició física, des de petit va ser influenciat pels seus progenitors en política, justícia, religió, poesia i art.

Durant la seva infància, va presenciar un atac que va rebre el seu pare de mà d’adversaris polítics. Això va marcar profundament al jove Morihei i va decidir iniciar-se al Budo. Va estudiar en nombroses escoles de Jujutsu amb i sense armes. També va estudiar el maneig del sabre japonès entre altres armes.

A l’edat de 30 anys aproximadament, Morihei coneix a Sokaku Takeda, el famós mestre de Daito-ryu Aiki-jujutsu, art que té una gran repercussió en la marcialitat i visió de Morihei sobre el Budo i del qual venen la gran majoria de tècniques l’aikido.

Després de 20 anys aprenent i ensenyant Aikijutsu, incloent com a deixeble a Minoru Mochizuki, Ueshiba va anar evolucionant tant personal com marcialment. Especialment amb la traumàtica Segona Guerra Mundial. Ell s’havia convertit en algú més espiritual i les seves tècniques van adoptar un enfocament més suau i circular.

Entre 1940 i 1950 el sistema de Morihei va quedar consolidat com un art únic i diferent a la resta. Posteriorment va rebre el reconeixement oficial per part del govern japonès i la fama de Morihei es va començar a estendre per tot el Japó donant-li una visibilitat i interès a l’aikido que fins llavors no havia tingut.

A dia d’avui es poden llegir nombroses històries sobre Ueshiba i les seves gestes, algunes d’elles formen part de la seva llegenda i moltes altres de la seva vida. Del que ha quedat ressenyable constància és que Morihei era un home de pau que refusava qualsevol classe de violència i això és una cosa que es pot percebre en l’univers que envolta el Aikido.